Imágenes de iturralde
Iturralde González, el punk del xiulet
Si us pensàveu que a l’Orella de Chygrynskiy només hi havia lloc per a futbolistes melòmans o per a músics futboleros, anàveu ben equivocats, Dimitros i Dimitras. Per molt que siguin l’objectiu de les ires de molts aficionats i només surtin a la premsa per ser criticats amb titulars de color groc llampant, els àrbitres són un element imprescindible per al gran circ del futbol. I probablement tinguin la tasca més difícil i ingrata del show. Però darrere d’aquests paios de negre als que hem esbroncat o insultat mil i una vegades, hi ha persones de carn i ossos amb històries i personalitats ben interessants. I us puc ben assegurar que un dels àrbitres que més rep és un home afable, intel.ligent, amb un sentit comú descomunal, i una sensibilitat musical inabastable. Potser després de llegir aquesta entrada, a molts us canviarà la percepció que tingueu d’Eduardo Iturralde González (pericos, no em mireu així!), àrbitre basc de 1ª divisió que enguany dirà adéu a una professió que li ve de família (avi, pare i germà), després de 3 dècades dedicant-s’hi. I és que un paio que té una col.lecció de més de 20.000 discos a casa seva no pot ser mala persona…
Si us pensàveu que a l’Orella de Chygrynskiy només hi havia lloc per a futbolistes melòmans o per a músics futboleros, anàveu ben equivocats, Dimitros i Dimitras. Per molt que siguin l’objectiu de les ires de molts aficionats i només surtin a la premsa per ser criticats amb titulars de color groc llampant, els àrbitres són un element imprescindible per al gran circ del futbol. I probablement tinguin la tasca més difícil i ingrata del show. Però darrere d’aquests paios de negre als que hem esbroncat o insultat mil i una vegades, hi ha persones de carn i ossos amb històries i personalitats ben interessants. I us puc ben assegurar que un dels àrbitres que més rep és un home afable, intel.ligent, amb un sentit comú descomunal, i una sensibilitat musical inabastable. Potser després de llegir aquesta entrada, a molts us canviarà la percepció que tingueu d’Eduardo Iturralde González (pericos, no em mireu així!), àrbitre basc de 1ª divisió que enguany dirà adéu a una professió que li ve de família (avi, pare i germà), després de 3 dècades dedicant-s’hi. I és que un paio que té una col.lecció de més de 20.000 discos a casa seva no pot ser mala persona…
”En ser el petit de 5 germans, vaig escoltar tot el que ells escoltaven, i eren coses molt diferents. A casa tota la família era melòmana. Poques vegades vèiem la TV; escoltàvem molta música i tots tocàvem algun instrument. El meu avi sempre tocava l’harmònica, i ara sempre que n’escolto alguna, me’n recordo d’ell. La música et serveix per evadir-te o per recordar”. Ah, el poder brutal de la música per transportar-te a altres èpoques i llocs! I llavors, tu tocaves algun instrument? “Jo tocava la guitarra elèctrica. Teníem un grup de punk-rock amb els amics de tota la vida. Amb 17-18 anys, semblava que anava a trencar-se alguna cosa, social i musicalment, a Euskadi. Ens fèiem dir Eztanda, que vol dir explosió. Cantàvem en euskera, i estàvem influïts pel rock radical basc. Més per les lletres que per la música. Amb 3 acords fèiem 40 cançons!”. Què gran! Mai hagués imaginat que l’àrbitre del 5-0 del Barça-Madrid 2010 havia estat punk! Ni que intenta perllongar la tradició de melomania familiar a les seves filles. “Les dues toquen el piano. La petita, de 9 anys, ara vol tocar la trikitixa (típic acordió basc), i la gran, de 12 anys, vol fer guitarra. Abans que amb la Nintendo o la TV, prefereixo que estiguin amb la música. Avui per aixecar-se els he posat ‘The Magnificent Seven’ de The Clash. Els explico qui són, les lletres, que van introduir coros al punk per 1ª vegada… si després els agrada o no, ja és cosa seva. Però a vegades em porten coses a casa que penso si alguna cosa està fallant en l’educació que els dono! (riures).
Així doncs, amb quins grups et vas iniciar en això de la música? “De la meva terra vaig començar amb M-ak, Hertzainak, Kortatu i Negu Gorriak, Eskorbuto, RIP, Baldin Bada, BAP!!, que per a mi han estat segurament el millor grup que hi ha hagut per aquí… anaves a qualsevol bar i et posaven tota aquesta música, però els meus germans escoltaven coses molt diferents. Quan anava amb els meus amics i els posava Tom Waits o Janis Joplin em deien: ‘però això què és? Treu això, tu estàs malament del cap!’. Però la música són estats d’anim, i a vegades et ve de gust escoltar una cosa, i a vegades una altra”. Sí senyor, 100% d’acord! “Això del bon gust musical és molt relatiu. Hi ha gent que vol escoltar Bisbal o Chenoa? Doncs que ho facin! Per què no? Els meus jutges assistents tenen 31 i 33 anys. Fa 2 anys, després d’un partit, em vaig posar a punxar Leonard Cohen, i em van dir: ‘això què és? És molt bo!’. I jo vaig pensar: ‘si a la vostra edat no coneixeu Leonard Cohen, us heu perdut alguna cosa a la vida!” Bon gust, el d’Iturralde. Com ho demostra també amb un dels seus artistes fetitxe: mr. Tom Waits. “És influència del meu germà gran, que escoltava molta música americana. Em sona a diumenge al matí, esmorzant i explicant-nos les històries del dissabte. Té una veu tan ronca, tan instrumental, que t’embolcalla. Pot ser dur d’escoltar si és la 1ª vegada, però quan ho escoltes una i altra vegada… collons! L’últim disc m’agrada, però no sóc objectiu amb ell. És com un fill. El vaig veure a Barcelona al 2008 i va ser espectacular”. Què m’has de dir! Jo també hi era, la nit que el Barça va vendre Ronaldinho al Milan, i en tornar del concert, un micròfon de COMRàdio es va colar entre els caps de Ronnie, Laporta i Galliani, en una foto històrica a la sortida del Botafumeiro…
En fi, deixem les batalletes i tornem al que ens interessa. A banda de Tom Waits, més artistes que t’hagin marcat? “The Clash, per la ruptura i l’impacte d’escoltar-los als 16-17 anys; Janis Joplin, Bob Dylan, el Bruce Springsteen de ‘Born To Run’, Jimi Hendrix, Patti Smith… i de música local, Radio Futura, i tot els grups del punk-rock basc: Kortatu, La Polla Records, Hertzainak, M-ak, cantautors com Benito Lertxundi, Mikel Laboa, Xabier Lete… o d’altres de fora com Victor Jara.”. Moltes referències clàssiques. Però, i de bandes de 20 anys cap aquí, també escoltes? “I tant. A la seva època m’agradaven molt molt els Living Colour. Els R.E.M. dels primers discos, Metallica… quan va començar el grunge, gairebé no hi havien grups de metall. Tothom parla de Nirvana i ‘Nevermind’, però crec que és molt més disc el ‘Ten’ de Pearl Jam. En aquells anys també escoltava Alice in Chains i totes aquelles bandes. I Suicidal Tendencies, Rage Against The Machine, i una banda que vaig veure a l’Apolo de Barcelona: els Urban Dance Squad. Tenien una cançó que deia ‘this is no kid‘ que parlava de la droga, que és molt bona. També em vaig divertir molt amb Mano Negra. Manu Chao és molt gran. És de l’Athletic, i una vegada no el van informar bé i va sortir amb la samarreta de l’Athletic a San Sebastian! (riures) I un dels millors grups en estudi però dels pitjors en directe són els Red Hot Chili Peppers. Els he vist 3 vegades, i a quina pitjor! El paio no canta un ou! Què dolent és cantant! Tot i que en estudi és molt bo…”
Mmmmm… pel que veig, també ets d’anar a concerts? Encara ho pots fer? “M’agrada molt anar a concerts i festivals. Més que al cinema, per exemple. Ara també hi vaig amb les meves filles. L’últim va ser el de Ken Zaspi, que és d’aquí i els agrada. Els concerts de la meva vida? Per descomptat, el de The Clash a San Sebastian (al Velòdrom d’Anoeta, el 2 de maig de 1981). I ara et sorprendré: el de Silvio Rodríguez i Pablo Milanés a Las Palmas de Gran Canària quan estava fent la mili. Un dels meus germans era molt de cantautors, i em va posar la ‘Cantata de Sta. María de Iquique’ dels Quilapayun 8.500 vegades, Victor Jara 200.00, el vostre Lluís Lach un munt de vegades… a que t’he sorprès ara?”. Doncs sí, per què no dir-ho? I escolta’m: i no et reconeixen quan vas als concerts? “I tant! Quan vaig a festivals alternatius amb la meva dona, a vegades sento per darrere: ‘no, que no pot ser Iturralde. Cóm vols que estigui aquí?’. Llavors em pregunten i els dic: ‘no, home, no! Moltes vegades em confonen amb ell, però no sóc jo!’. I llavors marxen i els escolto dir: ‘ho veus cómo no era pas ell?’. I ens morim de riure!”. Què cabron! Dit sempre amb carinyo i sense acritud…
Una imatge ben típica a les prèvies dels partits és veure cóm els jugadors arriben a l’estadi i baixen de l’autocar amb auriculars posats, escoltant música que els ajudi a evadir-se de la realitat i concentrar-se plenament en el partit. Això els àrbitres també ho feu? ”Crce que sóc el primer àrbitre aquí que posa música abans dels partits. En l’últim any i mig o dos, la darrera cançó que escolto abans de sortir sempre és ‘Memory Remains‘ de Metallica. Cap allà 1989 o 1990, 12 pirats de per aquí vam anar en autobús fins a París per veure AC/DC als Camps Elisis. Els teloners eren Metallica, i en veure’ls vam dir: ‘cagondéu, però si són millors!’. I com que és el meu últim any arbitrant, pel significat que té la cançó (‘la memòria perdura’), jugues amb aquestes històries. Però ara tinc ganes de comprar-me l’últim disc de Metallica amb Lou Reed per poder dir: ‘què baixos heu caigut!’ Tot per la pasta”. I el fet que facis un bon o un mal arbitratge t’influeix en la música de després? ”I tant! Quan et surt un mal partit, ho saps perfectament. Aquell dia ho passes malament, i et poses música de fons, que gairebé no la vols ni escoltar. En canvi, si et surt un bon partit, em poso música per cantar. O també em poso molt a Bob Marley si la cosa va bé”. Bob Marley, gran futbolista i que va morir literalment pel futbol, com ja us vam explicar aquí, a l’Orella de Chygrynskiy… “Sí. I quan gent jove que tot just comença en això del periodisme em diu segons quines coses, a mi que porto 30 anys en això de l’arbitratge, és com si jo li volgués ensenyar a Bob Marley cóm s’ha de fer un porro! (riures) O com dir-li a Jimi Hendrix que avui no ha tocat bé!”
Així doncs, veient els teus coneixements i gustos musicals tan diversos, deus tenir una bona col.lecció de discos a casa, no? “Buf! Ara mateix? Entre vinils i CD’s? Més de 20.000 segur”. Què????? Més de 20.000 discos, bandarra??????? “Bé, no hi ha setmana que no me’n compri 4 o 5, i d’això ja fa més de 20 anys. Al meu Ipod tinc milers de grups. Tinc la gran sort que m’ho puc permetre. Però entenc a la gent que es baixa música per internet. És com tot el tema del ‘botellón’: vas a un bar i et cobren 12 euros per un ‘cacharro’, i cagundéu, amb això te’n pots fer 40 a fora! Jo era de vinil al 1000%, i també tinc CD’s. Prefereixo comprar-me’ls i tenir-los, però entenc a la gent que es baixa discos a internet”
Per cert, abans d’acabar. Sabies que un grup català, els Estúpida Erikah, tenen una cançó que es diu ‘Iturralde González’?
“Sí. Van estar tocant a Bilbao fa 3 o 4 anys però encara no els tenia controlats. Després vaig saber que tenien una cançó amb el meu nom, i que parla d’una parella que van junts al Camp Nou. Em vaig posar en contacte amb ella via mail dient-los que era Iturralde i m’agradaria saber per què… al principi no es creien que era jo!”. Bé, i de fet aquesta no és la única cançó amb protagonisme d’Iturralde, perquè al programa ‘Asuntos Propios’ de RNE també li van dedicar un tema el dia després del 5-0 del Barça de Guardiola al Madrid de Mourinho, versionant el ‘Me Cuesta Tanto Olvidarte’ de Mecano. “A Roma era pà i circ; en èpoques de Marx, la religió era l’opi del poble; i ara, és el futbol. La música és el que ajuda a omplir els buits interiors”. Quanta raó tens, i tant de bo tothom pensés com tu. Malgrat que alguna vegada hagi pogut escridassar-te per algun penal no xiulat…
*Com que crec que el personatge s’ho mereixia, he preparat una de les famoses llistes d’Spotify amb cançons dels artistes preferits d’Iturralde González. Si en voleu gaudir, només cal que cliqueu AQUÍ…
“Sí. Van estar tocant a Bilbao fa 3 o 4 anys però encara no els tenia controlats. Després vaig saber que tenien una cançó amb el meu nom, i que parla d’una parella que van junts al Camp Nou. Em vaig posar en contacte amb ella via mail dient-los que era Iturralde i m’agradaria saber per què… al principi no es creien que era jo!”. Bé, i de fet aquesta no és la única cançó amb protagonisme d’Iturralde, perquè al programa ‘Asuntos Propios’ de RNE també li van dedicar un tema el dia després del 5-0 del Barça de Guardiola al Madrid de Mourinho, versionant el ‘Me Cuesta Tanto Olvidarte’ de Mecano. “A Roma era pà i circ; en èpoques de Marx, la religió era l’opi del poble; i ara, és el futbol. La música és el que ajuda a omplir els buits interiors”. Quanta raó tens, i tant de bo tothom pensés com tu. Malgrat que alguna vegada hagi pogut escridassar-te per algun penal no xiulat…
*Com que crec que el personatge s’ho mereixia, he preparat una de les famoses llistes d’Spotify amb cançons dels artistes preferits d’Iturralde González. Si en voleu gaudir, només cal que cliqueu AQUÍ…
1 comentari:
quina trepa que sou i bons que sou!
Publica un comentari a l'entrada