dijous, 17 de novembre del 2011

ITU-PUNK OUTSIDER PITA FORA DE JOC I BALLA POGO

Imágenes de iturralde







Iturralde González, el punk del xiulet

Si us pensàveu que a l’Orella de Chygrynskiy només hi havia lloc per a futbolistes melòmans o per a músics futboleros, anàveu ben equivocats, Dimitros i Dimitras. Per molt que siguin l’objectiu de les ires de molts aficionats i només surtin a la premsa per ser criticats amb titulars de color groc llampant, els àrbitres són un element imprescindible per al gran circ del futbol. I probablement tinguin la tasca més difícil i ingrata del show. Però darrere d’aquests paios de negre als que hem esbroncat o insultat mil i una vegades, hi ha persones de carn i ossos amb històries i personalitats ben interessants. I us puc ben assegurar que un dels àrbitres que més rep és un home afable, intel.ligent, amb un sentit comú descomunal, i una sensibilitat musical inabastable. Potser després de llegir aquesta entrada, a molts us canviarà la percepció que tingueu d’Eduardo Iturralde González (pericos, no em mireu així!), àrbitre basc de 1ª divisió que enguany dirà adéu a una professió que li ve de família (avi, pare i germà), després de 3 dècades dedicant-s’hi. I és que un paio que té una col.lecció de més de 20.000 discos a casa seva no pot ser mala persona…



”En ser el petit de 5 germans, vaig escoltar tot el que ells escoltaven, i eren coses molt diferents. A casa tota la família era melòmana. Poques vegades vèiem la TV; escoltàvem molta música i tots tocàvem algun instrument. El meu avi sempre tocava l’harmònica, i ara sempre que n’escolto alguna, me’n recordo d’ell. La música et serveix per evadir-te o per recordar”. Ah, el poder brutal de la música per transportar-te a altres èpoques i llocs! I llavors, tu tocaves algun instrument? “Jo tocava la guitarra elèctrica. Teníem un grup de punk-rock amb els amics de tota la vida. Amb 17-18 anys, semblava que anava a trencar-se alguna cosa, social i musicalment, a Euskadi. Ens fèiem dir Eztanda, que vol dir explosió. Cantàvem en euskera, i estàvem influïts pel rock radical basc. Més per les lletres que per la música. Amb 3 acords fèiem 40 cançons!”. Què gran! Mai hagués imaginat que l’àrbitre del 5-0 del Barça-Madrid 2010 havia estat punk! Ni que intenta perllongar la tradició de melomania familiar a les seves filles. “Les dues toquen el piano. La petita, de 9 anys, ara vol tocar la trikitixa (típic acordió basc), i la gran, de 12 anys, vol fer guitarra. Abans que amb la Nintendo o la TV, prefereixo que estiguin amb la música. Avui per aixecar-se els he posat ‘The Magnificent Seven’ de The Clash. Els explico qui són, les lletres, que van introduir coros al punk per 1ª vegada… si després els agrada o no, ja és cosa seva. Però a vegades em porten coses a casa que penso si alguna cosa està fallant en l’educació que els dono! (riures).




Així doncs, amb quins grups et vas iniciar en això de la música? “De la meva terra vaig començar amb M-ak, Hertzainak, Kortatu i Negu Gorriak, Eskorbuto, RIP, Baldin Bada, BAP!!, que per a mi han estat segurament el millor grup que hi ha hagut per aquí… anaves a qualsevol bar i et posaven tota aquesta música, però els meus germans escoltaven coses molt diferents. Quan anava amb els meus amics i els posava Tom Waits o Janis Joplin em deien: ‘però això què és? Treu això, tu estàs malament del cap!’. Però la música són estats d’anim, i a vegades et ve de gust escoltar una cosa, i a vegades una altra”. Sí senyor, 100% d’acord! “Això del bon gust musical és molt relatiu. Hi ha gent que vol escoltar Bisbal o Chenoa? Doncs que ho facin! Per què no? Els meus jutges assistents tenen 31 i 33 anys. Fa 2 anys, després d’un partit, em vaig posar a punxar Leonard Cohen, i em van dir: ‘això què és? És molt bo!’. I jo vaig pensar: ‘si a la vostra edat no coneixeu Leonard Cohen, us heu perdut alguna cosa a la vida!” Bon gust, el d’Iturralde. Com ho demostra també amb un dels seus artistes fetitxe: mr. Tom Waits. “És influència del meu germà gran, que escoltava molta música americana. Em sona a diumenge al matí, esmorzant i explicant-nos les històries del dissabte. Té una veu tan ronca, tan instrumental, que t’embolcalla. Pot ser dur d’escoltar si és la 1ª vegada, però quan ho escoltes una i altra vegada… collons! L’últim disc m’agrada, però no sóc objectiu amb ell. És com un fill. El vaig veure a Barcelona al 2008 i va ser espectacular”. Què m’has de dir! Jo també hi era, la nit que el Barça va vendre Ronaldinho al Milan, i en tornar del concert, un micròfon de COMRàdio es va colar entre els caps de Ronnie, Laporta i Galliani, en una foto històrica a la sortida del Botafumeiro…



En fi, deixem les batalletes i tornem al que ens interessa. A banda de Tom Waits, més artistes que t’hagin marcat? “The Clash, per la ruptura i l’impacte d’escoltar-los als 16-17 anys; Janis Joplin, Bob Dylan, el Bruce Springsteen de ‘Born To Run’, Jimi Hendrix, Patti Smith… i de música local, Radio Futura, i tot els grups del punk-rock basc: Kortatu, La Polla Records, Hertzainak, M-ak, cantautors com Benito Lertxundi, Mikel Laboa, Xabier Lete… o d’altres de fora com Victor Jara.”. Moltes referències clàssiques. Però, i de bandes de 20 anys cap aquí, també escoltes? “I tant. A la seva època m’agradaven molt molt els Living Colour. Els R.E.M. dels primers discos, Metallica… quan va començar el grunge, gairebé no hi havien grups de metall. Tothom parla de Nirvana i ‘Nevermind’, però crec que és molt més disc el ‘Ten’ de Pearl Jam. En aquells anys també escoltava Alice in Chains i totes aquelles bandes. I Suicidal Tendencies, Rage Against The Machine, i una banda que vaig veure a l’Apolo de Barcelona: els Urban Dance Squad. Tenien una cançó que deia ‘this is no kid‘ que parlava de la droga, que és molt bona. També em vaig divertir molt amb Mano Negra. Manu Chao és molt gran. És de l’Athletic, i una vegada no el van informar bé i va sortir amb la samarreta de l’Athletic a San Sebastian! (riures) I un dels millors grups en estudi però dels pitjors en directe són els Red Hot Chili Peppers. Els he vist 3 vegades, i a quina pitjor! El paio no canta un ou! Què dolent és cantant! Tot i que en estudi és molt bo…”




Mmmmm… pel que veig, també ets d’anar a concerts? Encara ho pots fer? “M’agrada molt anar a concerts i festivals. Més que al cinema, per exemple. Ara també hi vaig amb les meves filles. L’últim va ser el de Ken Zaspi, que és d’aquí i els agrada. Els concerts de la meva vida? Per descomptat, el de The Clash a San Sebastian (al Velòdrom d’Anoeta, el 2 de maig de 1981). I ara et sorprendré: el de Silvio Rodríguez i Pablo Milanés a Las Palmas de Gran Canària quan estava fent la mili. Un dels meus germans era molt de cantautors, i em va posar la ‘Cantata de Sta. María de Iquique’ dels Quilapayun 8.500 vegades, Victor Jara 200.00, el vostre Lluís Lach un munt de vegades… a que t’he sorprès ara?”. Doncs sí, per què no dir-ho? I escolta’m: i no et reconeixen quan vas als concerts? “I tant! Quan vaig a festivals alternatius amb la meva dona, a vegades sento per darrere: ‘no, que no pot ser Iturralde. Cóm vols que estigui aquí?’. Llavors em pregunten i els dic: ‘no, home, no! Moltes vegades em confonen amb ell, però no sóc jo!’. I llavors marxen i els escolto dir: ‘ho veus cómo no era pas ell?’. I ens morim de riure!”. Què cabron! Dit sempre amb carinyo i sense acritud…




Una imatge ben típica a les prèvies dels partits és veure cóm els jugadors arriben a l’estadi i baixen de l’autocar amb auriculars posats, escoltant música que els ajudi a evadir-se de la realitat i concentrar-se plenament en el partit. Això els àrbitres també ho feu? ”Crce que sóc el primer àrbitre aquí que posa música abans dels partits. En l’últim any i mig o dos, la darrera cançó que escolto abans de sortir sempre és ‘Memory Remains‘ de Metallica. Cap allà 1989 o 1990, 12 pirats de per aquí vam anar en autobús fins a París per veure AC/DC als Camps Elisis. Els teloners eren Metallica, i en veure’ls vam dir: ‘cagondéu, però si són millors!’. I com que és el meu últim any arbitrant, pel significat que té la cançó (‘la memòria perdura’), jugues amb aquestes històries. Però ara tinc ganes de comprar-me l’últim disc de Metallica amb Lou Reed per poder dir: ‘què baixos heu caigut!’ Tot per la pasta”. I el fet que facis un bon o un mal arbitratge t’influeix en la música de després? ”I tant! Quan et surt un mal partit, ho saps perfectament. Aquell dia ho passes malament, i et poses música de fons, que gairebé no la vols ni escoltar. En canvi, si et surt un bon partit, em poso música per cantar. O també em poso molt a Bob Marley si la cosa va bé”. Bob Marley, gran futbolista i que va morir literalment pel futbol, com ja us vam explicar aquí, a l’Orella de Chygrynskiy… “Sí. I quan gent jove que tot just comença en això del periodisme em diu segons quines coses, a mi que porto 30 anys en això de l’arbitratge, és com si jo li volgués ensenyar a Bob Marley cóm s’ha de fer un porro! (riures) O com dir-li a Jimi Hendrix que avui no ha tocat bé!”



Així doncs, veient els teus coneixements i gustos musicals tan diversos, deus tenir una bona col.lecció de discos a casa, no? “Buf! Ara mateix? Entre vinils i CD’s? Més de 20.000 segur”. Què????? Més de 20.000 discos, bandarra??????? “Bé, no hi ha setmana que no me’n compri 4 o 5, i d’això ja fa més de 20 anys. Al meu Ipod tinc milers de grups. Tinc la gran sort que m’ho puc permetre. Però entenc a la gent que es baixa música per internet. És com tot el tema del ‘botellón’: vas a un bar i et cobren 12 euros per un ‘cacharro’, i cagundéu, amb això te’n pots fer 40 a fora! Jo era de vinil al 1000%, i també tinc CD’s. Prefereixo comprar-me’ls i tenir-los, però entenc a la gent que es baixa discos a internet”



Per cert, abans d’acabar. Sabies que un grup català, els Estúpida Erikah, tenen una cançó que es diu ‘Iturralde González’?
“Sí. Van estar tocant a Bilbao fa 3 o 4 anys però encara no els tenia controlats. Després vaig saber que tenien una cançó amb el meu nom, i que parla d’una parella que van junts al Camp Nou. Em vaig posar en contacte amb ella via mail dient-los que era Iturralde i m’agradaria saber per què… al principi no es creien que era jo!”. Bé, i de fet aquesta no és la única cançó amb protagonisme d’Iturralde, perquè al programa ‘Asuntos Propios’ de RNE també li van dedicar un tema el dia després del 5-0 del Barça de Guardiola al Madrid de Mourinho, versionant el ‘Me Cuesta Tanto Olvidarte’ de Mecano. “A Roma era pà i circ; en èpoques de Marx, la religió era l’opi del poble; i ara, és el futbol. La música és el que ajuda a omplir els buits interiors”. Quanta raó tens, i tant de bo tothom pensés com tu. Malgrat que alguna vegada hagi pogut escridassar-te per algun penal no xiulat…

*Com que crec que el personatge s’ho mereixia, he preparat una de les famoses llistes d’Spotify amb cançons dels artistes preferits d’Iturralde González. Si en voleu gaudir, només cal que cliqueu AQUÍ

dilluns, 24 d’octubre del 2011

dilluns, 19 de setembre del 2011

1967

LA PELI DELS OUTSIDERS CALIFORNIANS
EN IMATGES:
RIOT OF SUNSET STREET 1967...


Riot On The Sunset Strip-The Standells-1967-(From Film ) - YouTube

www.youtube.com/watch?v=eJnqN20y8nI5 min - 5 Ene 2008 - Subido por 74sodapop
Funky,bad,hip and boss song.To quote 60's slang.This song is awesome.This is like punk rock and it's marvelous. This is from the first 5 ...

Riot on Sunset Strip - White Chick Freaks on Acid - YouTube

www.youtube.com/watch?v=LmQH03_1-2I6 min - 22 Jul 2007 - Subido por outsidethematrix999
Those sketchy juvies slip her some sugarcube acid, then show works some trippy performance art. Priceless.

dissabte, 25 de juny del 2011

PETER FALK, UN DELS NOSTRES


Peter Falk,

algo más que el teniente Colombo

El actor muere a los 83 años.-Trabajó con John Cassavetes en películas como 'Un actor en apuros' y 'Una mujer bajo la influencia'

EL PAÍS | Madrid 24/06/2011

Vídeo de la serie 'Colombo'

Se despedía del culpable, que respiraba aliviado, se alejaba de la cámara, y en el último momento soltaba aquello de "Solo una cosa más...". Y ahí todos los televidentes sabíamos que el caso estaba resuelto, y que el teniente Colombo -en su versión original, Columbo- había vuelto a triunfar. El jueves Peter Falk, el actor que daba vida al mítico detective, el íntimo amigo de John Cassavetes, el abuelo de La princesa prometida, falleció en su casa de Beverly Hills a los 83 años. Aunque sufría de Alzhéimer, en el anuncio realizado por un amigo de la familia no se han especificado las causas de la muerte. Por cierto, Solo una cosa más se convirtió en el título de sus memorias en 2006.

Falk ha sido algo más de un policía con gabardina grasienta -por cierto, era suya-, un Peugeot 403 del 59 y una esposa de la que hablaba a menudo, pero que nunca vimos en la pantalla. Falk fue algo más que Colombo. Que mucha gente solo recuerde su protagonismo en la serie de la pequeña pantalla ?personaje que resucitó en diversos telefilmes?, no debería hacer olvidar que este neoyorquino logró dos candidaturas a los Oscar o que trabajó en algunos de las mejores películas de John Cassavetes. Perteneciente a una familia con raíces polacas, húngaras y checas, Falk nació en 1927 en Nueva York. A los tres años tuvieron que extraerle su ojo derecho por culpa de un cáncer y usó de por vida uno de cristal. Aún así, apasionado de los deportes, compitió en atletismo, béisbol y baloncesto, y aunque participó en las típicas funciones escolares, cuando acabó el instituto intentó alistarse en la Armada en 1945. Rechazado por su ojo de cristal, acabó de cocinero en la marina mercante. Después de año y medio enrolado, acabó harto de agua, volvió a estudiar en EE UU, antes de viajar por Europa seis meses. "No sabía qué hacer con mi vida", comentó en su autobiografía. En 1952 retornó a los estudios en la Universidad de Siracusa, donde se graduó en Administración Pública. Intentó entrar en la CIA, donde no le aceptaron por haber pertenecido a un sindicato en su periodo en la marina, y empezó a dedicarse al teatro en una compañía de actores aficionados, y a estudiar en las clases de Eva Le Gallienne.

Le Gallienne fue la primera que se dio cuenta de su talento, intercedió por él ante un par de agentes y le empujó a que dejara su trabajo de contable en Hartford (Connecticut): Falk se mudó a probar suerte en Nueva York en 1956.

En el teatro, Falk prontó logró una gran reputación, y a pesar de que un agente le dijo que no intentara probar suerte en el cine o en la televisión por su ojo de cristal, y que Harry Cohn, el mandamás de Columbia, rechazara contratarle diciendo "Por el mismo precio, tengo un actor con dos ojos", Falk ya fue candidato al Oscar en 1960 por su interpretación del gánster Abe Reles en El sindicato del crimen. Ese mismo año también compitió por el Emmy por la serie The law and Mr. Jones, convirtiéndose en el primer actor seleccionado una misma temporada en ambos premios. En 1961 repitió la jugada: candidato al Oscar por Un gánster para un milagro (la última película de Frank Capra, que dijo que en aquel rodaje solo le alegró la vida Falk) y al Emmy, que ganó, por su aparición en The price of tomatoes, de la serie The Dick Powell show.

Durante los años sesenta, Falk no dejó de trabajar en la televisión y el cine, en películas como La carrera del siglo, El mundo está loco, loco, loco o La batalla de Anzio. En 1969 actuó junto a John Cassavetes en Las Vegas 1970 y cuando este dirigió Maridos, llamó a Falk para que trabajara a sus órdenes. La amistad y la colaboración Cassavetes-Falk volvería a repetirse, con éxito en Una mujer bajo la influencia (donde Falk forma pareja prodigiosa con Gena Rowlands), Mikey y Nicky (actuaron juntos dirigidos por Elaine May), Opening night, Un hombre en apuros y en Columbo: Étude in black. Sí, Cassavetes actuó en uno de los episodios de la mítica serie.

Porque en 1971 Falk aceptó la oferta para encarnar a un detective dicharachero, que ya había aparecido como personaje en series precedentes. Aunque la serie como tal duró hasta 1978, Colombo resucitó en diversos telefilmes de 1989 a 2003. Por cierto, el primer episodio de Colombo lo dirigió un chaval de 25 años llamado Steven Spielberg. "Tuvimos suerte. Yo ya avisé a los productores que aquel chico era demasiado bueno para estar haciendo Colombo".

Gracias al policía, Falk fue candidato 10 veces más a los Emmy (ganó cuatro con Colombo), y a nueve Globos de Oro (solo obtuvo uno). En cambio, por sus fascinantes trabajos con Cassavetes no recibió ningún reconocimiento.

Hasta 2004, cuando dobló a uno de los peces de El espantatiburones, no dejó de trabajar constantemente en filmes como Un cadáver a los postres (1976), Los suegros (1979), Chicas con gancho (1987), en su estupenda doble colaboración con Wim Wenders (El cielo sobre Berlín y ¡Tan lejos, tan cerca!), y sobre todo, como el abuelo que narraba a su nieto (Fred Savage) las aventuras de La princesa prometida. En uno de los mejores diálogos de un título mítico lleno de grandes diálogos, se oía esta conversación: "Abuelo, ya se están besando otra vez", se quejaba el niño. Y él respondía: "Algún día eso no te importará demasiado".

Con su primera esposa, Alyce Mayo, con quien estuvo casado de 1960 a 1976, adoptó dos niñas, Catherine (que acabaría siendo detective privado) y Jackie. Volvió a casarse em 1977, con la actriz Shera Danese, a quien había conocido en el plató de Colombo. En junio de 2009 el intérprete estadounidense quedó bajo la custodia de Danese después de que un juez de Los Ángeles le declarara incapacitado por demencia senil como sentencia a una batalla legal de seis meses entre Danese y Catherine, que aseguraba que no le dejaban ver a su padre... aunque sobre su declaración siempre estuvo la sombra de la sospecha: Catherine ya había demandado a su padre en 1992 por no pagarle la Universidad. En aquella audiencia, uno de los médicos de Falk confirmó que el intérprete neoyorquino padecía demencia avanzada y que había empezado a mostrar señales de demencia senil en 2005. En ese año, antes del avance del Alzhéimer, a Falk le homenajearon en su pequeño pueblo natal, Ossining (Nueva York). Para descubrir la placa que daba su nombre a una calle, Falk tuvo que quitar la prenda que cubría la señal. Y no usaron la típica sábana, sino una gabardina.

En su web aún se pueden ver ejemplos de su gran pasión: la pintura.

dilluns, 21 de març del 2011

THAMES IRONWORKS: OUTSIDERS TO THE FUTURE








  1. Thames Ironworks F.C. - Wikipedia, the free encyclopedia

    - [ Traducir esta página ]
    Thames Ironworks Football Club, the club that would later become West Ham United, was founded by Thames Ironworks and Shipbuilding Co. ...
    en.wikipedia.org/wiki/Thames_Ironworks_F.C. - En caché - Similares
  2. 1895–96 Thames Ironworks F.C. season - Wikipedia, the free ...

    - [ Traducir esta página ]
    "In the summer of 1895, when the clanging of "hammers" was heard on the ...
    en.wikipedia.org/.../1895–96_Thames_Ironworks_F.C._season - En caché
  3. Archivo:ThamesIronworksFC.gif - Wikipedia, la enciclopedia libre

    Used as a source to depict the original Thames Ironworks F.C. squad that ...
    es.wikipedia.org/wiki/Archivo:ThamesIronworksFC.gif - En caché
  4. Imágenes de Thames Ironworks F.C.

    - Informar sobre las imágenes

divendres, 4 de febrer del 2011

ROBERT WADLOW / OUTSIDER SUPER SIZE

Robert Wadlow is the world's

tallest man at 8 feet 11 inches.

2 METRES 72 CENTIMETRES FORA DE JOC

Tallest Man - Robert Wadlow

Robert Pershing Wadlow (1918 - 1940) was and is the tallest human being ever recorded. He reached 8' 11.1" (272 cm) in height and 490 pounds (222.26 kg) in weight before his death at the age of 22. His height was due to an overactive pituitary gland.

Robert Wadlow was born in Alton, Illinois on February 22 1918. At the time he weighed only 8' 6 ounces (3.8 kg). He attracted attention due to his rapid growth when all his four siblings grew at a more normal speed. At the age of 13 he became the world's tallest Boy Scout with a height of 7'4 (224 cm).

At age 18 his height was 8'4 (254 cm) and he weighed 390 pounds (177 kg). His size 37 shoes cost $100.00 a pair.

At the age of 20 Wadlow signed a contract with the International Shoe Company; he received free shoes in exchange for a promotional tour. He traveled all around the USA with his father. In 1936 he enrolled in Shurtleff College with the intention of studying law.

By 1937 he had exceeded the previous records. However, his size begun to take its toll. He had to keep braces in his feet to walk and had little sensation in them.

On July 4 1940 Wadlow was taken ill in Manistee, Michigan; a faulty brace had caused a blister and bad infection. Doctors treated him with blood transfusions and emergency surgery but his fever got worse. On July 15 1940 he died in his sleep. He was buried in Alton on July 19.

In 1984 his hometown raised a bronze statue in his memory. His family destroyed his belongings lest they become collectables.


Robert Wadlow's growth chart

Age Height
8 6ft (182 cm)
10 6ft 6in (198 cm) 220 pounds (100 kg)
14 7ft 4in (224cm)
16 7ft 10.5in (240 cm) 365 pounds (166kg)
17 8ft 1.5in (248 cm) 400 pounds (180 kg)
18 8 ft 4 in (254 cm) 390 pounds (177kg)
22 (on birthday) 8ft9.5in (268 cm) 491 pounds (223kg)
22 (time of death) 8ft 11.1in (272 cm) 490 pounds (222kg)

divendres, 14 de gener del 2011

MUZAK

Salvador Giner

EL MUZAK MATA

Algunos de ustedes ya sabrán lo que es el muzak. Suele recibir el nombre de música ambiental. Es ese rumor de fondo que, previamente enlatado y distribuido a través de un cable, o “hilo musical”, se difunde por aeropuertos, autobuses, trenes, ascensores, centros comerciales, supermercados(o simples mercados), salas de espera, fábricas, vestíbulos, aeronaves, cafeterías, lavabos públicos, grandes almacenes y hasta por calles y plazas como haya fiesta de guardar o se acerque alguna. La paradoja es que sólo están libres de muzak las salas de conciertos y teatros, porque sus sonidos son incompatibles con ella. No diría lo mismo del cine: las películas mismas rebosan de su propia música de fondo.

Este insidioso invento, una de cuyas funciones principales es la de no dejarnos pensar, la de transformarnos en autómatas felices, fue ideado tiempo ha por una empresa de igual nombre, Muzak.

Con minúscula, por así decirlo, sin tener que pagar derechos de autor ni de propiedad industrial, el muzak pronto se hizo sinónimo de esa música blanda, ligera y envolvente que permea ambientes sin dar cuartel a la neurona. En algunos casos llega a remedar en forma de tonadilla alguna pieza de música genuina, hasta clásica, siempre que sea vulgarizable y degradable.

Los especialistas en reflejos condicionados insisten en que el muzak, bien administrado, incrementa la productividad de los empleados u operarios o las inclinaciones a comprar de una potencial clientela de consumidores poco ávidos. Por ello los grandes almacenes, además de ajustar su temperatura, el aire acondicionado y la distribución estratégica de las mercancías para que la gente pique más y mejor, la sumen en una atmósfera de muzak, la cual convenientemente disminuye su capacidad de discernimiento. Aceleran el ritmo del muzak en las horas de la modorra, es decir, la siesta, y también poco antes de cerrar la tienda para que, animada por un marchoso ruido que vagamente recuerda al pasodoble, la respetable ciudadanía se afane por comprar y lanzarse a la salida, no sin antes pasar por caja.

Los aviones, por su parte, nos regalan muzak en aterrizajes y despegues. Iberia, tal vez por ser, como su nombre indica, la compañía aérea de un recio pueblo, pone su muzak muy alto, no se sabe si para ensordecernos o para ahogar el ruido de los motores. Renfe amarga a quienes amamos el tren con muzak mezclados con anuncios incesantes en varios idiomas sobre la estación a la que llegaremos, bien altos. Si los combinan ustedes con las películas espantosas que suministra (auriculares, eso sí) comprenderán por qué nuestra fidelidad al mejor y más racional de los transportes, el ferrocarril, debe se tildada de heroica. Me las prometía muy felices en un reciente viaje en Euromed a Alicante para meditar, trabajar con mis papales y levantar de vez en cuando la vista para contemplar naranjales cuando Renfe – y los telefoninos, todo sea dicho- se encargaron de no darme tregua. El persistente altavoz anunciaba que el convoy tenía a disposición de los pasajeros una cabina especial para hablar cada cual con su teléfono móvil sin molestar a los demás. Vano ofrecimiento. Siempre había varios pasajeros parloteando (a voces) sobre las cosas más intimas o los costes de una operación comercial, o aconsejando la mentira que había que decirle al posible cliente. Sin abandonar el asiento. Por lo menos, por aquello de las interferencias, en los aviones prohíben el uso del telefonino.

Hubo una vez quien quiso que la autoridad suprimiera “manu militari”la funesta manía de pensar. Pobre inocente. Con muzak la cosa es posible sin violencia, ni aspavientos. Gracias a la victoriosa tecnología es posible envolver a cientos de miles, qué digo, a millones y millones de seres humanos en un ambiente meloso, empalagoso y banal en el que ninguno de ellos está en condiciones de ejercer la facultad de raciocinio por la cual define el diccionario al hombre. Ni aquella otra, la contemplación, en la que incluyo la contemplación sosegada de nuestra propia vida anímica, nuestro ensimismamiento inteligente, que también debería distinguir a la raza humana.

Esto del muzak es aún más general de lo que he indicado, pues hay quien hasta se lo pone en casa, mientras que no pocos canales de televisión ofrecen programas de una realea que parecería justo decir que dan muzak visual. La radio misma, un medio que en algunos casos puede prestarse a transmitir mensajes de calidad, abusa de musiquillas y sintonías repetitivas que son para enloquecer al más pintado. Pero al menos, como pasa con la televisión, nadie nos obliga a tenerla puesta. En cambio al muzak no escapa nadie, salvo algún anacoreta. He aquí la cuestión: mientras que puedo prender o apagar la radio o la televisión según me plazca, ante el muzak no tengo opción: tengo que oír, quiéralo o no, el sucedáneo de música que los estrategas de la publicidad, el mercadeo o la domesticación del público determinen. Claro está que la música ambiental, el muzak, no se escucha. Es un trasfondo sonoro insustancial para hacernos pasar por el tubo. ¿Qué tubo?

Esperemos que aquellos que desean escuchar el silencio, gozar del arte de la conversación, ensimismarse sin rumores enlatados, trabajar y pensar sin ritmos impuestos por zumbidos y fragores electrónicos funden pronto una asociación cívica para la protección de su integridad pensante mediante la abolición del muzak. Al fin y al cabo, al que le guste la cosa siempre puede llevarla puesta mediante cómodos auriculares individuales.

dilluns, 10 de gener del 2011

ANDRZEJ STASIUK


Fora de joc en zona outsider. Andrzej Stasiuk és un escriptor polonès contemporani (i coetani dels outsiders amics de l'Alan Smithee, per haver nascut en el tombant de la segona meitat del segle XX). Stasiuk no està meravellat per la modernor occidental que galopa damunt de la polonesa terra i, a tota lògica, no per això passa per alt el desastre moral i polític de l'estalinisme dels països satel·lits de l'Sputnik d'aleshores. Aquesta independència curricular li permet bastir un relat literari precís, autònom i raonablement situat a les antípodes dels excesos del "presentisme".


El territori de Stasiuk és la geografia variable de Galitzia i aquesta "provincia" li permet relatar les derives i transicions d'un no-lloc polític que, de sempre, ha estat escenari de l'intempestiu, de l'incertesa, de la inestabilitat i de la cruïlla cultural.

Quan un escriptor polonès tira pel dret i no etziba postmodernitats formals o de fons, quan un escriptor polonès intenta captar les combulses aigues de l'ànima i de l'esperit de la gent de frontera i història difusa, quan -com Roth o Schulz- es tria un enclau angonal de l'Europa transfronterera, quan, quan i quan...quan es condensa aquest univers resulta que ja tenim la taula parada per un nou amic d'Alan Smithee, per un outsider, per un fora de joc. Disfruteu-lo.